Sarah Misselbrook 2025

L’antic safareig de Riba-roja d’Ebre es va reactivar amb Comunal, una performance en viu de trenta minuts de durada de Sarah Misselbrook. Un espai abans destinat a la feina domèstica i als murmuris de les veïnes es va convertir en una cambra ressonant de memòria, gest i so.

Un paisatge sonor en capes va omplir l’espai — veus de dones, cant dels ocells, ecos — entreteixit amb paraules en català. Aquestes paraules actuaven com a indicacions, orientant les accions de l’artista: escriure, esborrar, tornar a escriure. Amb carbó i aigua, Misselbrook inscrivia fragments de text i forma a les parets, que després difuminava, esborrava i reescrivia en un cicle lent de marcar i desmarcar.

La performance esdevenia un ritual de persistència i desaparició, que evocava la feina invisible de les dones que s’havien reunit en aquest espai. L’acte d’escriure i esborrar no era lineal, sinó cíclic: gestos repetits, desfets i refeits, que encarnaven la naturalesa estratificada i reescrita de la memòria.

Treballant descalça amb draps, carbó i aigua, l’artista va comprometre’s amb l’arquitectura del safareig com a superfície i testimoni. L’espai no només va ser ocupat, sinó transformat: un lloc comunal reclamat de nou a través del cos, la veu i el gest.

Comunal no oferia un tancament narratiu ni una resolució. Més aviat, convidava a la reflexió sobre com les històries del treball i la presència de les dones s’inscriuen, s’esborren i es tornen a inscriure, deixant no pas imatges fixes, sinó traces de memòria viscuda.

The historic washhouse of Riba-roja d’Ebre was reactivated through Comunal, a thirty-minute live performance by Sarah Misselbrook. Once a site of domestic labour and whispered exchanges, the lavadero became a resonant chamber of memory, gesture, and sound.

A layered soundscape filled the space — women’s voices, birdsong, echoes — interwoven with Catalan words. These words served as prompts, directing the artist’s actions: to write, to erase, to overwrite again. Using charcoal and water, Misselbrook inscribed fragments of text and form on the walls, then blurred, rubbed out, and rewrote them in a slow cycle of marking and unmarking.

The performance became a ritual of persistence and disappearance, echoing the invisible labour of the women who once gathered there. The act of writing and erasing was not linear but cyclical — gestures repeated, undone, and redone — embodying the stratified, rewritten nature of memory itself.

Working barefoot with cloth, charcoal, and water, the artist engaged the architecture of the lavadero as both surface and witness. The space was not merely occupied but transformed: a communal site reclaimed through body, voice, and gesture.

Comunal resisted closure or narrative resolution. Instead, it invited reflection on how histories of women’s work and presence are inscribed, erased, and reinscribed, leaving behind not fixed images but traces of embodied memory.